Menú
Historiadora de renom, va ser també una activista antifeixista, una professora excepcional i “una gran cuidadora i protectora” de les persones que estimava
L’Espai Escènic Iago Pericot es va omplir dissabte, 11 de novembre, amb prop de 250 persones que van aplegar-s’hi per homenatjar la historiadora, professora i activista antifeixista Rosa Toran Belver, que va morir el 30 de juny d’enguany, amb 75 anys. L’acte també va servir perquè l’alcalde del Masnou, Jaume Oliveras, atorgués als seus fills la distinció pòstuma com a Filla Adoptiva de la vila, títol atorgat per unanimitat al Ple municipal celebrat el 19 d’octubre.
Al final de l’homenatge, Oliveras, en parlar com a alcalde, va resumir els seus mèrits professionals i personals, entre els quals va destacar que Toran “és l’autora del llibre fonamental de la nostra història local: Història contemporània del Masnou”, així com d’altres investigacions i publicacions que rescaten de l’oblit el passat del municipi. Així mateix, també va parlar com a exalumne, veí i amic: “Rosa, avui tens un acte merescut, però preferiria poder continuar trucant a la teva porta, o obrir-te la de casa, quan venies a veure’ns a mi i a la Rosalia, sovint amb sabatilles d’anar per casa [...], perquè et teníem així de propera”. “Gràcies per tot, filla de Manresa, però masnovina d’adopció i convicció”, va continuar, just abans de reblar: “Tots naixem, vivim i morim. Només transcendeix la transmissió de la memòria”.
Abans de la cloenda feta per l’alcalde i durant prop d’una hora i mitja, una desena de persones van prendre la paraula per recordar-la, tot il·lustrant la seva implicació en múltiples causes i la seva gran inquietud intel·lectual, cultural i social; fins al punt de dur a terme una activitat ingent i portentosa en múltiples camps. Toran és un referent en la recuperació de la memòria històrica, especialment de les víctimes del franquisme i del nazisme. Ho va fer com a historiadora rigorosa i incansable, a través de les investigacions que va fer, els llibres que va publicar i les exposicions que va comissariar. La Rosa era filla de represaliats pel franquisme i neboda de Bernat Toran Martínez, un dels milers de republicans espanyols que van ser deportats als camps de concentració nazis. El seu oncle no va sobreviure a aquella barbàrie.
Bona part de les intervencions van parlar d’aquesta lluita sostinguda per la historiadora durant tota la vida, però això també ho va expressar la música, amb tota la força d’aquest idioma universal i a través del Quartet Brossa. A l’Espai Escènic van interpretar, entre altres, peces del primer disc del grup, Músiques de l’holocaust, per acabar l’acte amb Bella ciao, la cançó popular italiana que és també un himne de l’antifeixisme. El Quartet Brossa destaca el paper que va tenir Toran quan van encaminar els seus projectes al voltant de la memòria històrica en un missatge publicat a les seves xarxes socials: “La Rosa ens va acompanyar en molts concerts; en alguns, fent de presentadora brillant. Ens va fer conèixer supervivents dels camps (i descendents) i va fer que donéssim encara més sentit als més de cent concerts que vam fer d’un projecte que, ja de per si, era intens i colpidor”.
Fruit de la seva activitat intel·lectual, el seu activisme i la seva implicació, Toran va presidir l’associació Amical Mauthausen entre els anys 2006 i 2013, i també va ser una de les persones que va participar en la seva creació. Va fer-se càrrec de la presidència en un dels moments més difícils de l’entitat. “Algunes veus anunciaven la mort de l’Amical —recordava Joan Calvo, l’actual president—, però no sols no va desaparèixer, sinó que durant la presidència de la Rosa es va convertir en l’entitat de referència per a la memòria dels deportats republicans”. “Va donar una gran lliçó de coherència i clarividència i va deixar un llegat immens caracteritzat pel rigor, l’esforç i la valentia”, va subratllar. Toran era tan estimada a l’Amical que una part significativa del públic n’eren membres. De fet, l’homenatge a la Rosa estava tan marcat al seu calendari que van celebrar l’assemblea anual de l’Amical el matí del mateix dissabte, també a l’Espai Escènic Iago Pericot i després de fer una visita institucional a l’Ajuntament del Masnou.
Una de les intervencions més emotives la van protagonitzar els seus fills, la Neus i en Xavier, que van pujar a l’escenari amb els nets i la neta de Toran. Van destacar que, tot i ser manresana, va decidir que el Masnou era casa seva, des del 1979, l’any en què s’hi va establir: “Va canviar diversos cops de casa, però mai de poble. La mare estimava el Masnou per la gent que va conèixer aquí”, va afirmar el seu fill. Una d’aquestes persones va ser Irene Gisbert. Va ser alumna de Toran quan era professora a l’Institut Mediterrània, però la vida les va tornar a aplegar al cap dels anys i va forjar entre totes dues una gran amistat. “Era una gran amiga dels seus amics, protectora, atenta i cuidadora, encara que li costava una mica cuidar-se a si mateixa”, recordava Gisbert, alhora que assenyalava el caràcter solidari, altruista i activista de la Rosa. Un dels llocs on duia a la pràctica les seves inquietuds socials va ser el GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals i Treballadors Estrangers).
Toran va ser durant dècades una professora excepcional als instituts de secundària on va treballar, en diversos municipis catalans. Alguns dels testimonis van accentuar aquesta faceta la descrivien com una de les millors docents que van tenir, per la seva talla intel·lectual, però també per la seva passió i la seva implicació a l’hora de despertar la curiositat i l’esperit crític dels seus alumnes. “Impulsava moltes activitats fora de l’horari escolar: teatre, exposicions, viatges, intercanvis... Era una dinamitzadora de la vida cultural dels joves”, va recordar Rosa Sánchez, que la va conèixer com a companya de feina, quan totes dues eren professores a l’Institut Mediterrània als anys vuitanta i van ser amigues des d’aleshores. Va marxar de l’institut masnoví a finals d’aquella dècada, “però hi va deixar una gran petjada, pel seu gran magnetisme personal i la seva altura intel·lectual”.
Aquesta imantació la va irradiar també en un institut de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat. Així ho va testificar Núria Lozano, diputada d’En Comú Podem al Parlament de Catalunya. Tot i no haver estat alumna seva, els seus companys d’institut parlaven d’aquella professora excepcional que tant els havia impactat: “Em colava a les activitats que organitzava per no perdre-m’ho”. Lozano va posar sobre la taula una altra faceta de Toran, el seu compromís polític com a dona d’esquerres. I és que va militar a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i, posteriorment, a En Comú Podem, del qual era la coordinadora local. “La Rosa va triar ser una lluitadora per canviar les coses”, va remarcar la diputada sobre l’activisme de Toran, que va acabar dirigint-s’hi directament: “La teva memòria ens esperonarà per continuar lluitant, per fer el món millor que vas somiar”. Elena Crespo, membre d’El Masnou En Comú Podem i exregidora a l’Ajuntament per ICV es va pronunciar en la mateixa línia, i va apuntar una de les lluites més destacades de Toran, també des del seu vessant professional, com a historiadora: “Desenterrava la memòria dels vençuts, mostrant-nos allà on no hem de tornar mai i tot allò que no hem de tornar a tolerar. Tranquil·la, Rosa, no passaran. Ens trobaran al davant!”, va exclamar emocionada.
A més de les persones esmentades, també van prendre la paraula la historiadora Cèlia Cañellas, que va fer equip amb Rosa Toran per dur a terme recerques i publicar llibres i articles, i Jordi Font, director del Memorial Democràtic. Va presentar l’acte Marta Roig, del Consell Municipal de Patrimoni Cultural, òrgan del qual també era membre Rosa Toran, una historiadora, professora i dona excepcional que de ben segur perviurà en la memòria de moltíssimes persones i a través de la seva obra. Descansi en pau.
