Menú
Enric Badal i Valls presenta Les caramelles al Masnou a una Sala Joan Comellas plena de públic i reivindica que “un poble que canta no mor”
La Sala Joan Comellas es va omplir de gom a gom la tarda del 13 de novembre per acollir la presentació del desè Quadern d’Història Local del Masnou, Les caramelles al Masnou, obra del mestre, historiador i músic Enric Badal i Valls. L’acte, que va congregar nombrosos veïns i veïnes —entre ells antics cantaires de les caramelles al poble — va ser presentat per l’alcalde, Jaume Oliveras. En la seva intervenció, el batlle va destacar la “importància de recuperar elements culturals i de cohesió social”, i va posar en valor la feina de recerca i divulgació que representa aquest nou volum dels Quaderns d’Història Local.
Les arrels del llibre: una recerca de nou anys
Badal va explicar que l’origen del projecte neix de diverses experiències personals i estímuls culturals: la seva implicació per revitalitzar les caramelles a Castellfollit del Boix, Maians i Grevalosa (al Bages), la lectura d’articles de l’historiador local Joan Muray al butlletí Gent del Masnou i la proposta de Montserrat Llagostera, fundadora de la Coral Xabec, de recuperar antigues partitures vinculades a les caramelles locals. “Tot plegat em va portar a fer aquest treball de memòria històrica amb la voluntat de posar en valor la festa i plantejar-nos si algun dia la podríem recuperar”, va declarar l’autor davant d’un públic atent.
Durant nou anys, Badal ha entrevistat testimonis, ha consultat arxius i ha analitzat documentació, especialment els fons de La Calàndria i del Casinet conservats a l’Arxiu Municipal. També va destacar el valor dels llibrets i poemaris que les colles editaven anualment: “Gràcies a aquests llibrets sabem qui eren els protagonistes, on cantaven i quin era l’esperit festiu de cada any”.
Una tradició amb gairebé cinc segles d’història
En la seva exposició, l’autor va contextualitzar les caramelles dins la història catalana: una festa de primavera i Pasqua impulsada després de la batalla de Lepant (1571), vinculada a confraries, itineraris per masies i pobles, amb instruments casolans i cançons populars que combinaven temàtica religiosa i humorística.
Badal també va remarcar el paper decisiu de les societats corals del segle XIX en l’expansió de les caramelles urbanes, així com les prohibicions eclesiàstiques del segle XVIII i la decadència provocada per les dictadures, els canvis socials i la deslocalització de la vida comunitària.
Les caramelles al Masnou: esplendor i declivi
El llibre dedica un ampli capítol a la tradició caramellaire masnovina, especialment potent entre finals del segle XIX i mitjan segle XX. Badal va destacar l’impacte de societats com el Casino, el Casinet/SOCNUM o La Calàndria, i la visita de cors forans com l’Orfeó Català o la Perla de la Barceloneta en diverses celebracions locals.
La conferència va recuperar el record de poetes i músics que van mantenir viva la tradició, com Josep Pujadas Truch, Grau Maristany o Rafael Bert, figures que l’autor va qualificar com a “imprescindibles per entendre la vida cultural del Masnou” .
Badal també va relatar la persistència de petits grups de cantaires durant els anys quaranta i cinquanta —tant impulsats per la parròquia com per mestres i famílies del poble. L’últim gran rastre de caramelles al Masnou el trobem ja a les acaballes del segle XX, amb unes caramelles escolars interpretades pels alumnes de l’escola Sagrada Família al pati del Casino l’any 1989, de les quals es conserva el darrer testimoni fotogràfic. Paral·lelament, Joan Joseph Parramon encara mantingué viva la tradició al poble dirigint la coral del Casal d’Avis de Can Malet fins a la seva mort, l’any 2001.
El violí i el poble que canta
En les conclusions, Badal va subratllar que la investigació li ha permès “admirar molts aspectes de la vida social i cultural del poble”. Va remarcar la força de les entitats i el compromís de persones que mantenien viva la festa any rere any. “Si avui podem explicar les caramelles és gràcies a la voluntat associativa i al treball de generacions”, va dir l’autor.
L’acte va culminar amb un moment especialment emotiu: Enric Badal va agafar el violí i diversos assistents es van aixecar d’entre el públic per entonar una caramella, i van omplir la sala d’una atmosfera que evocava temps passats. L’última frase projectada a la pantalla resumia l’esperit de la vetllada: “Poble que canta, no mor”.
Un autor arrelat a la música i al Masnou
Enric Badal i Valls, originari del barri de Gràcia de Barcelona, acumula una llarga trajectòria vinculada a la música tradicional catalana, tant amb el grup Ara Va de Bo com amb Tercet Treset. “Fa més de trenta anys que visc al Masnou i puc dir que aquí m’hi sento feliç. L’educació i la música han estat les vies per integrar-m’hi”, va afirmar l’autor, que també va agrair el suport institucional i personal rebut.
