Menú
“Entre els anys 1518 i 1867, prop de 12,5 milions d’africans van ser venuts com a esclaus a Amèrica i es calcula que un 15 % del total va morir durant la travessa”. Així començava la conferència del Dr. Martín Rodrigo Alharilla, professor d'Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, que va acollir ahir la Sala Joan Comellas i que s’emmarca dins l'exposició itinerant “El llegat indià”, organitzada per la Xarxa de Municipis Indians, que es pot veure fins al 19 de juny a la Casa de Cultura. L’alcalde, Jaume Oliveras, va recomanar la visita a la mostra per veure “una imatge polièdrica dels indians —ja que no tot van ser històries d’èxit—, i per conèixer les aportacions interessants que van fer a la indústria i al patrimoni català durant un episodi molt important de la nostra història”.
La dissertació de Martín Rodrigo va fer entendre al públic que el tràfic atlàntic d’esclaus és un dels principals fenòmens de la història del món, tant pel seu volum com per la implicació de tres continents diferents i per la llarga durada en el temps. La seva ponència es va centrar en el paper que va tenir-hi el continent europeu i, més concretament, en els nombrosos indians catalans que van participar en alguna de les baules de la llarga cadena per traslladar els esclaus. Es calcula que el 30 % dels comerciants espanyols que es van beneficiar d’aquesta pràctica eren catalans, segons va explicar l’expert.
Els governs dels diferents estats d’Europa van ser els responsables d’afavorir el comerç d’esclaus i, també, de regular-lo. L’any 1789 es va acordar la liberalització en la importació d’esclaus i és a partir d’aleshores quan prenen protagonisme els comerciants catalans. En el moment en què països com Anglaterra o França es van plantejar suspendre tant el tràfic d’esclaus com l’esclavitud, els països ibèrics van entrar en el negoci. Cuba va ser una de les destinacions més freqüents dels viatges i l'Havana es van convertir en un gran port negrer. Tal com va explicar Martín Rodrigo: “Es va crear un model capitalista amb mà d’obra esclava a les plantacions de sucre de Cuba i va passar d’una societat amb esclaus a una societat esclavista.” L’any 1820 Espanya va declarar il·legal el tràfic d'esclaus però, lluny de desaparèixer la pràctica, va passar a ser clandestina.
Barcelona va ser una de les principals ciutats portuàries espanyoles de sortida de vaixells d’esclaus. A més de repassar quina va ser la dimensió d’aquesta relació entre els catalans i el tràfic atlàntic d’esclaus, el Dr. Martín Rodrigo va posar nom i cognom a les principals famílies implicades. Pel que fa al Masnou, va explicar el cas del vaixell No Sé, d’Isidor Pla, que més tard va passar a ser de Bartomeu Jaume Estapé, ambdós veïns del municipi. L’any 1844 va partir, en teoria, cap a Montevideo, però va començar a fer voltes pel mig de l’Atlàntic i, segons va explicar Martín Rodrigo, “sembla que la jugada era ser un vaixell pirata; volien esperar que arribés un vaixell portuguès cap al Brasil, abordar-lo i quedar-se ells amb la càrrega” —va dir—, “però no en van enxampar cap i van haver de posar vela cap a l’Àfrica i, quan hi estaven arribant, es van trobar un creuer britànic que els va detenir i els va portar cap a un tribunal que els va jutjar, acusats de vaixell negrer, per la qual cosa finalment van ser condemnats”.
L’historiador també va proporcionar una pàgina web que és una base de dades que recopila i fa registres accessibles al públic dels tràfics d'esclaus més grans de la història: https://www.slavevoyages.org.
