www.elmasnou.net

Això era i no era una història, llegenda o conte que m’explicava la meva àvia, com tantes àvies havien explicat als seus néts al llarg dels anys, i que començava així:

Temps era temps, en època dels primers pobladors d’aquestes contrades, cada any per les mateixes dates i sempre al voltant d’una gran pedra negra que hi havia on actualment es troba Cal Ros de les Cabres, es produïen uns fets màgics. Les nits de finals de primavera, quan la lluna feia el ple i la seva llum reflectia sobre la pedra negra, es concentraven al seu voltant les persones de més edat de tota la comarca, sàvies en experiències, coneixedores dels secrets més pregons de la natura. Era tal el poder d’aquella pedra i l’energia que desprenia que, al seu voltant, cantaven, ballaven i saltaven talment com si fossin jovencells. La nit del solstici d’estiu es formaven tres comitives des de tres indrets diferents en els quals s’havien recollit els elements que haurien de convertir-se en ofrenes màgiques.

La primera consistia en una gerra d’aigua de mar, agafada de la riera d’Alella un dia de riuada on, quan plou, es barreja l’aigua salada de mar amb l’aigua dolça que baixa de la serra de Marina. La segona gerra era plena de terra vermella i consistent, agafada una nit de lluna plena dels voltants d’on ara hi ha la Cella Vinaria. Per la rodalia del que és ara el barri de Santa Madrona hi havia, en aquell temps, una esquerda llarga i profunda de la qual brollava aigua calenta. Cap a l’interior d’aquesta esquerda s’hi trobava el magma incandescent de l’interior de la terra. D’aquí provenia la tercera gerra, plena de brases i foc.

Quan les tres comitives arribaven davant la pedra negra, dipositaven les tres ofrenes al seu voltant i, al llarg de la nit, cantaven, dansaven i prenien beuratges fets d’herbes remeieres collides la nit abans. En el precís moment en què la llum de la lluna es reflectia damunt de la gran pedra negra es procedia a barrejar els tres elements. De la màgica barreja sorgien tres nimfes alegres, delicades i juganeres que, amb els seus encants, embadalien grans, petits i feien més alegres els dies.

Però el temps és fugisser i passa de pressa; per això, abans que la lluna desaparegués del cel es tornaven a reunir davant la màgica pedra i, enmig de cants, beuratges i encanteris, cadascuna de les delicades nimfes es transformava, novament, en l’element que li havia donat vida: aigua, terra o foc. I no se sap com, aquella pedra negra i brillant es transformava en una llosa de granit i es mantenia així tot l’any fins arribar a les mateixes dates per tornar-se a repetir la història.

Diuen que les persones que participaven en aquesta festa envellien a poc a poc, tant és així que molts vivien prop de cent anys.

Doncs potser que recuperem la festa!

Informació publicada el 10 de juny de 2015